GREIPPI

Aquest és el conte de Gabriela seleccionat en el Premi Vicent Marçà d'enguany. Moltes felicitats Gabriela!

Greippi

Aquell matí em vaig alçar a trenc d'alba. A la nit havia plogut molt i ara tot estava molt tranquil. Tenia molta fam ja que no havia sopat i estava en dejú. Era a la casa dels meus avis al poble, bo, més bé estava separada d'ell, als peus de la muntanya, envoltada pel bosc. La mare els deia sempre que era molt perillós viure allí assoles, però als meus avis els agradava, i a mi també.

Em coneixia aquella casa perfectament així que, sense encendre les llums, em vaig preparar el desdejuni i em vaig vestir. Ràpidament vaig agafar el quadern de dibuix, com tots els matins, i vaig pujar al les golfes. És un lloc ple de coses interesants i que a mi m'encanta. Allí no hi ha llum elèctrica i per això em tocà anar a les fosques fins que vaig trobar per fi un ciri que vaig encendre a cegues. Després, vaig apropar-m'hi a genollons a una trapa que hi havia a la teulada, i la vaig obrir. Nos us cregueu que és fàcil de veure a ull i pareix que només l'utilitze jo; al cap i a la fi, els avis no hi pujen gaire. Vaig arrosegar una cadira i la vaig apropar per muntar-m'hi i poder eixir al teulat. Ningú sap que faig açò i si s'enteraren, m'ho prohibirien. Em vaig quedar assegut allí sense cap por de caure'm i em posà a dibuixar.

De sobte, vaig vore alguna cosa de colors que s'apropava volant d'on eixia una melodia molt alegre i em vaig quedar molt estranyat. Quan s'apropà el suficient vaig veure que era un globus, un d'eixos en que et pots muntar i anar volant per ahí. Què faria ací? Es va apropar molt i em vaig espantar. S'anava a xocar contra la casa! Però, miraculosament, aquell estrany globus va fer una complicada maniobra i es va quedar flotant davant meua. Era un globus de coloraines i els seus ocupants eren molt estranys. Hi havia un home alt, amb el nas allargat i les galtes rojes que vestia un traje passat de moda i, per acabar, un barret de copa altíssim; un home baixet, gros i calb, però amb un llarga barba blanca, el nas com una tomaca i una horrible túnica; i un pardal multicolor volant pels caps dels demés.

• Bon dia senyor, perdoni les molèsties, espere no interrompre la seua sessió de dibuix, però em podria vosté indicar la direcció cap a Greippi, per favor?- preguntà cortesment el senyor del barret.
• N.. n..no conec el lloc del que m'estàs parlant- vaig murmurar atemorit.
• No tingui por bon home, no vinc amb males intencions.- continuà – I si vosté no sap on està Greippi no hi podem fer res. Li desitge un bon dia, espere tornar a trobar-me amb vosté en el futur- es despedí.
• No podem deixar-lo d'aquesta manera, sense res que fer i tot avorrit!- va interrompre l'altre home- per què no el portem amb nosaltres?
• Si el distingit senyor no s'oposa- digué referint-se a mi – per a mi seria tot un honor que ens acompanyara en el nostre viatge.

Vaig apretar a córrer, malgrat que, aquell ocell multicolor m'agafà per el coll de la camisa i no vaig poder escapar.

• Vaja, - digué l'home baixet – tens tantes ganes de vindre amb nosaltres que ja t'en anaves a preparar l'equipatge! Però he de dir-te que no et farà falta emportar-te res perquè ací ja portem tot el necessari- digué assenyalant l'interior del globus, on hi havia una petita bossa púrpura.

I sense deixar-me ni parlar vam començar a volar rumb al misteriós Greippi.

• No passa res si no sabem el camí, el vent ens portarà.- digué despreocupat l'home del barret.

Després d'eixes paraules, mirant com anava eixint el sol, vaig pensar que m'era igual on em portaren aquells homes, sentia que havia de seguir-los en els seu viatge i que, sinó, em perdria una gran aventura. I, rumiant, rumiant, no sé com, s'em van anar tancant els ulls poc a poc, fins adormir-me. Em va despertar un fort colp. Quan obrí els uls vaig poder veure que haviem xocat contra un arbre. Quina sort tenia de seguir viu!

• Que no cundisca el pànic, per favor!- digué l'home baixet.

Seguidament, agafà l'estranya bossa púrpura i tragué d'ella l'escala de mà més gran que havia vist en ma vida.

• Aneu baixant d'un en un i tingeu cura de no caure!- seguí cridant aquell home.
  Vam fer el que ens deia i de seguida estàvem baix. De sobte, tornà a agafar la petita bossa i tragué un immens elefant.
• Sentim molt haver interrompit el vostre profund somni, però ja no hi ha res de que preocupar-se, doncs, tenim aquest modern mitjà de transport que és d'última generació.- em digué l'home del barret assenyalant l'elefant.

En un tres i no res ja estàvem viatjant damunt l'elefant per el que pareixia un prat. Vam arribar a una vall prop d'un petit poble. No hi havia, massa cases i no pareixia que hi vivira molta gent.

• Ens pararem ací per dinar- i de dins de la bossa aparegueren uns plats amb pollastre arròs i una deliciosa salsa.
  Ens vam refrescar una mica al riu del poble i seguirem el nostre camí. Vam recórrer molt de tros i prompte l'elefant es va ficar a plorar pel cansament, així que tornà dins la bossa i el sustituí un cotxe molt menut. Era un Citroën “dos cavalls”; jo creia que ja no es fabricaven, però eixe era nou i estava sense estrenar. Vam pujar tots, i, sense avisar, l'home del barret va traure un conductor de la bossa i els demés van seguir com si no haguera passat res . La veritat és que a mi ja em pareixia, fins i tot, normal.

L'ocell no em parava de molestar i m'estava cansant d'estar allí.

• Quant falta per arribar a eixe lloc tant estrany?- vaig preguntar.
• Perdoni la meva falta d'atenció- digué l'home del barret – creia que ja ho sabria, vosté, un home de món, tan intel.ligent, però hi ha una primera vegada per a tot. Tot el món sap que, com diu la coneguda frase: Per a Greippi arribar, durant un dia i un minut hauràs de viatjar.

I així em vaig quedar, amb una rara contestació que damunt rimava i tot.

Es va fer de nit i les estrelles van plenar el cel. La Lluna era plena i es podia veure Venus clarament des d'allí. Vam sopar amb gana, la veritat es que el dia havia sigut un no parar, però se m'havia passat de seguida. Estàvem tots sentats baix d'un arbre i de sobte tots es van alçar, es van posar a caminar i mentre, anaven comptant. Jo els vaig imitar. Quan vam arribar a 60, tot el paisatge va canviar i pareixia que estiguèrem en un altre lloc.

• Què ha passat?- vaig preguntar espantat.
• Ja li ho havia dit, senyor, per a Greippi arribar, durant un dia i un minut hauràs de viatjar.- i em va deixar amb un pam de nassos.
• Ja, però no pensava que seria tan literal...

Greippi era un lloc molt estrany, era una mescla de Edat Mitjana, amb alguna part d'Edat Moderna i pareixia que hagueren agafat troços de la Grècia antiga i els hagueren posat allí. Tenia molts parcs i espais verds, inclús una selva tropical. Hi havia gent de moltes cultures diferents i es sentien parlar milers i milers de llengües diferents.

Vam entrar en un gran palau i jo no parava de preguntar i preguntar. Entrarem en una gran sala amb un tron al fons de tot on hi havia un home sentat. Tots es van inclinar.

• Bon dia altesa- digueren tots a la vegada.
• M'haveu portat ja el que volia?- va dir sense saludar.

Jo no savia que estava passant i el rei pareixia molt nerviós. No savia exactament que estava fent jo allí, ningú m'havia dit res i estava molt incómode.

• Ací està- i m'espentaren cap a davant.
• Molt bé, així que tu eres el valent xiquet que va a derrotar el monstre, no?- preguntà.
• Qqqqquuuèèèèèèè`?????- vaig cridar.
• No sigues maleducat!- em cridà el rei – Tu seràs el que anirà a la muntanya per acabar amb el monstre que fa desaparèixer als nostres cavallers, i no s'hi parli més!!! Te n'aniràs demà pel matí.
• Però jo...
• Adèu!- cridà tancant la porta.

Allí mateix em vaig quedar parat. Com que havia de acabar amb un monstre? Aquells homes que s'havien fer passar pels meus amics m'havien enganyat! Tot era una trampa.

• No culpes al rei, últimament està molt nerviós amb el tema del monstre- digué l'home baixet.
• Sí, tots estem molt tensos- digué l'altre assenyalant l'ocell que s'acabava de fer “les seves coses” a la meva sabata.

Jo no sabia que dir, i vaig continuar en silenci tot el dia i em vaig gitar atemorit.

Al dia següent, pel matí, sense desitjar-me ni bona sort, pràcticament em llançaren dins d'un avió. Quan vam estar sobrevolant la muntanya, em donaren un paracaigudes i m'espentaren, deixant-me caure cridant com un boig. Vaig obrir el paracaigudes amb alguna dificultat i vaig aconseguir arribar a terra viu. Tot havia sigut massa ràpid, com si estigueren fent una pel·lícula i el director, de sobte, volguera acabar-la quan abans millor. No m'havien donat temps ni per a asustar-me.

Estava en un bosc i hi havia tants arbres que no entrava gens de llum i estava tot molt fangós. M'havien dit que havia de trobar una cova on segurament estaria el monstre. Vaig caminar i caminar i pareixia que mai trobaria la cova, però va ser quan em vaig sentar a descansar quan, al alçar el cap, la vaig veure. Em vaig apropar tremolant; quan abans acabara, millor. Vaig pensar en els avis perque havia estat fora molt de temps i els pares segur que estarien molt preocupats ja que no els havia dit res de que me'n anava.

No havia ni arribat a la cova quan va eixir aquell monstre del que es parlava tant … o això crec que era. Donava ganes d'abraçar-lo, era minúscul, m'arribava pels genolls. Era molt peludet, amb unes dentetes menudetes que pareixien molt afilades i uns ulls gegants. Tenia forma de gat, però anava només a dues potes. Era moníssim!

• Es suposa que tu eres el monstre del que ningú pot escapar?- vaig preguntar.
• Sí- respongué el petit monstre am una veu aguda i inocent.
• Pues vaja, pensava jo que donaries més por – vaig dir.
• Vols dir que no em creus capaç de retenir-te aquí per sempre?- preguntà.
• No sé...
• Vull que em dones un nom. Ningú sap quin nom posar-li a un monstre com jo, un nom ben bonic. Tinc molts valents cavallers pensant encara dins de la meua cova.
• Un nom?- vaig preguntar estranyat.
• Sí, i m'ha d'agradar.
• Però, a cadascú li agraden noms diferents. Això pot variar.- vaig raonar.
• No és només el fet de tindre un nom, sinó el fet de que algú te'l pose. L'intenció amb el que es fica un nom , un nom que quede bé, adequat.
• D'acord, però deixa'm una estona per a pensar.

No tenia ni idea de quin nom posar-li, qualsevol no valdria, havia de ser especial. Hi ha massa noms, estava començant a suar, estava molt nerviós. I si em quedava com els demés cavallers? Primer pensen que és molt fàcil, però a l'hora de decidir... De sobte, vaig recordar aquells moments de la meva infància que vaig passar veent les pel.lícules de Charles Chaplin amb la meva familia. Són pel.lícules antigues, però molt gracioses. Tots aquells bons moments...

• El teu nom serà Chaplin. La raó de eixe nom és molt personal.
• M'agrada, et done les gràcies per haver fet això per mi. Ara ja te'n pots anar.
• Voldries vindre amb mi? Ací tots et veuen com a un monstre, però si m'acompanyes podries començar de zero. A més a més si el rei et pilla...- vaig dir.
• Clar que sí!!!!

Vaig llançar una bengala per que vingueren a arreplegar-nos i al arribar el rei em va felicitar. Tots volien organitzar una gran festa, però jo trobava a faltar la meva casa.

• Com podria tornar?- vaig preguntar.
• Sentisc molt haver-lo traicionat- digué l'home del barret- per això li ho diré. Per a casa tornar ni un pas hauràs de donar.
• I això que significa?- vaig preguntar.
• Simplement, pensa-ho.- digué l'home baixet- Creu que pots.
  I així vaig fer, al moment estava a la casa dels avis, junt a la meva nova mascota, Chaplin, que va decidir fer-se passar per un gat. I la meva vida va seguir normalment sense oblidar, naturalment, aquella aventura que començà amb un globus de coloraines i una sola pregunta: em podria vosté indicar la direcció cap a Greippi, per favor?